Dirigir no és simplement col·locar una càmera. És veure el món des d’un lloc únic, i voler compartir-lo.
En el meu cas, aquesta mirada ve d’una realitat viscuda amb una discapacitat visual des del naixement. No sé com veu el món la resta de la gent. Sé com el viu, però no com el veu. I, de fet, ells tampoc saben com el veig jo. Això m’impulsa a voler portar la meva manera de veure la realitat a la pantalla, de manera honesta i fidel. Que jo mateix m’hi senti representat, i que, si pot ser, altres persones com jo també s’hi puguin reconèixer. O encara millor: que s’animin a perseguir els seus somnis, com jo ho he fet.
Cada persona té la seva pròpia mirada. La clau està en ser fidel a ella.
Jo no intento mostrar la realitat com “s’hauria de veure”, sinó com jo la visc, amb les meves emocions, ritmes i silencis. La discapacitat et fa viure situacions que no són habituals, et fa madurar abans d’hora, et posa davant barreres que et forcen a créixer interiorment. Aquesta experiència em dona una perspectiva diferent, però no superior ni inferior. Simplement meva. I aquesta és la que vull compartir amb el món.
El procés creatiu
Les idees no les busco. Em venen. Flueixen segons com em sento, i gairebé sempre estan lligades a les emocions. Quan una idea m’agafa, em transforma. No penso tant en el públic, sinó en com m’agradaria veure aquella història jo. Així és com intento ser autèntic.
Tot i que com a director tinc l’última paraula, per mi el cinema és un treball coral. La meva feina és escoltar, acompanyar i unir talent. Intento que tothom de l’equip deixi la seva empremta a la pel·lícula. M’agrada crear aquest espai de respecte i implicació.
Soc tímid, segurament per tot el que he viscut abans: discriminació, bullying… Però quan dirigeixo em transformo. Estimo el cinema amb tot el meu cor. Quan rodo, hi sóc del tot. És com si tot el món desaparegués i només quedés el que volem crear junts.
L’estil? L’instint
No m’agrada encasellar-me en un estil. Cada obra té vida pròpia. Cada equip aporta matisos nous. Em deixo portar per l’instint. Sí que tinc preferències: m’agraden els plans seqüència, el moviment natural, evitar el diàleg buit… M’agrada que passin coses, que tot tingui un sentit intern. El que no està justificat, no hi ha de ser.
Els referents? No en tinc de clars. Els germans Dardenne em van ajudar a obrir una porta, però no dirigeixo com ells. En realitat, vull ser el referent que jo no vaig tenir. Un director amb discapacitat que obri camí a les noves generacions.
Per què faig cinema?
Perquè em fa feliç. És així de simple i de gran. No puc imaginar la meva vida sense fer cinema. És com l’amor. No es pot explicar, només viure.
Una història només val la pena filmar-la si ve del cor.
De l’ànima.